Per tornar a despistar al personal, el conseller Josep Bargalló treu ara una altra mesura estrella que porta l’educació de Catalunya cap al precipici. En seu parlamentària, que és més seriós, anuncia que “en tres anys tots els centres finançats amb fons públics hauran de tenir integrada l’educació afectivo-sexual”. “El 10 d’octubre farem la primera sessió de formació a formadors”, explica la nota de premsa del Departament.
A Fapel, tenim algunes preguntes, senzilles, que esperem que el conseller pugui respondre.
1. Els nens de menys de 3 anys no podran rebre aquesta educació afectivo-sexual?
Això vol dir que les llars d’infants no rebran fons públics per ajudar a minvar els costos a les famílies?
Semblava que una de les parts significatives de la lluita contra la segregació era l’educació primerenca. Bargalló assegurava estar-hi totalment compromès, ja que, com tots sabem, és font de desigualtats entre els qui tenen més i menys capital sociocultural. O almenys semblava estar-hi compromès, menys quan li fan preguntes a “El Temps” i respon el que realment pensa.
2. Els nens i nenes que van a escoles privades, no podran rebre aquesta educació afectivo-sexual?
Entenem que l’educació afectivo-sexual-estatal és cabdal per a la societat d’avui. Però, si només afecta als infants que van a escoles finançades amb fons públics, hem d’excloure tots aquells nois i noies que no ho estiguin? Els de llar d’infants, els postobligatoris o els centres privats? També dels que vol treure el concert? És a dir, una bona part dels joves de Catalunya arribaran orfes de formació afectivo-sexual-estatal a l’edat adulta.
3. Serà obligatòria per a tots els nens i nenes que estan al Servei d’Educació de Catalunya?
Serà, doncs, curricular?
Si és així, què deixarem de fer, quan tenim un greu problema de competències bàsiques, especialment als centres més desafavorits? Enlloc de temps per a les ciències, la llengua, la música, el teatre, l’esport…?
Si no és curricular, quina obligatorietat tindrà pels alumnes? Si no és obligatòria, hi haurà molts alumnes que deixaran de fer aquesta important matèria afectivo-sexual-estatal. Mala peça al tel·ler.
Si finalment no és curricular, en quin moments es donarà? Es podrà no fer si la família no vol, tal com assessora el departament amb les complementàries a la concertada?
Sigui o no curricular, qui donarà aquesta matèria afectivo-sexual-estatal? Quins recursos traurem del que ja falta? Dels concerts educatius, dels EAP infradotats o de les mesures d’inclusió educativa?
4. Quins continguts tindrà aquesta formació?
Misteri. Podria ser qualsevol cosa. Han consultat als pares i mares concrets sobre el particular? No als que els representem, sinó als pares i mares. Un per un. Explicar-los què s’explicarà al seu fill de 3 anys, o de 15. Si escoltem algun guru suat, que planteja treballar el tema de la mateixa manera que es treballen les competències… haurem de posar un penjador a la porta de l’escola pels deixar-hi els barrets.
Potser es troben amb la sorpresa que les famílies volen fer aquest paper educador dels seus fills en l’àmbit més important de la seva intimitat, com és l’afectivitat i la sexualitat.
5. S’informarà als pares sobre aquests continguts?
Sabent que “el pare i la mare tenen dret preferent d’escollir la mena d’educació que serà donada als seus fills” (Art. 26 de la Declaració universal dels drets humans, 1948), es consultarà als pares?
Tenint en compte que cal respectar “…el dret dels pares a garantir l’educació i l’ensenyament dels seus fills d’acord amb les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques.” (Art. 14 Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, DOCE 364/2000), es consultarà a les escoles i a les famílies?
Sabent que la European Parents Association, que representa més de 150 milions de pares i mares d’Europa, va manifestar el 2008, per unanimitat, que “els pares tenen el dret prioritari i preferent a educar els seus fills, d’acord amb els seus principis i conviccions morals, filosòfiques, religioses o pedagògiques i, per tant, a triar el tipus d’educació i de centre que desitgin per als seus fills». A més, afegeixen: «Cap altra instància té legitimitat per usurpar aquest dret ni per tal d’imposar un adoctrinament moral i ideològic.”
El que proposaríem al conseller
Primer de tot, deixi de gastar diners en formar professorat en aquesta educació afectivo-sexual-estatal. Diners que calen per a altres coses molt més importants.
Empoderi les escoles i les AMPA perquè orientin a les famílies per tal que siguin elles mateixes les que eduquin els seus fills i filles. Des de ben petites i de manera constant, per tal que siguin els pares i mares els veritables educadors dels seus fills, especialment en els àmbits que afecten una de les seves parts més rellevants: la seva intimitat, la seva afectivitat i sexualitat.
Finalment, tot allò que no vagi a la formació de les persones des de la perspectiva de les virtuts del bon ciutadà (llegiu Aristòtil, que és molt interessant); mentre no sapiguem quina persona volem que surti del sistema educatiu de Catalunya; mentre no ens posem d’acord les famílies i l’estat com ens podem ajudar mútuament a formar millor els ciutadans, etc., seguiran fent invents que no porten enlloc, com aquells de l’1×1, o de la infermera a l’escola d’en Maragall.
Tot plegat, foc d’encenalls que despista de nou sobre el que és més important: un bon finançament per evitar la segregació escolar i la discriminació de milers i milers de famílies i alumnes.
