El Diari de l´Educació
Sembla que tots ens anem veient obligats a parlar de les preinscripcions escolars, a destacar diferents aspectes de l’escola, dels projectes, a lloar allò que creiem que cal fer o bé a criticar allò que no ens agrada. Estem parlant d’una cosa que afecta directament només algunes algunes famílies que accedeixen de nou al sistema educatiu, amb un primer fill a P3, a Primària o Secundària. Però és prou important com perquè en prenguin bona consciència, tinguin tota la informació i puguin triar en llibertat i amb llibertat. Tenen dret a decidir. O no?
A què volem aspirar tots els pares i mares? La majoria respondriem que aspirem a que l’escola ens ajudi a educar els nostres fills i filles segons les nostres conviccions personals, familiars i ciutadanes, i també les nostres necessitats, si tenim fills amb necessitats educatives especials o d’inclusió. Volem que tinguin les millors oportunitats acadèmiques segons les seves capacitats (i això requerirà del seu esforç i treball), que tinguin les millors oportunitats personals i socials (i això necessita construcció de la persona en valors i virtuts), que tinguin les millors oportunitats professionals (i això exigeix formació permanent, esforç i valors).
I per poder aconseguir això, ¿què hem de demanar al servei d’educació de Catalunya, els pares i mares? Doncs que independentment de l’escola que triem per als nostres fills i filles, puguem assolir aquestes aspiracions; per tal de millorar els nostres fills com a ciutadans, les nostres famílies i la nostra societat. I tots en igualtat de condicions.
La immensa majoria de famílies que ja tenen fills escolaritzats al sistema ja van triar al seu moment. Si més no, això podia semblar segons les lleis més importants: tractats internacionals, constitució, estatut, LOE, LEC; totes elles consagren i garanteixen la llibertat d’educació, el dret a decidir dels pares i mares. Però finalment la tria cal fer-la a través dels viaranys enrevessats de l’administració, especialista en complicar les coses aparentment més senzilles. I, finalment, la zonificació i els punts acaben per convèncer les famílies que tan lliures no són, que tant de dret a decidir no n’hi ha. En els darrers anys he destacat la tendència a ampliar zones educatives i que les famílies tinguin més capacitat per triar. Val la pena seguir i ampliar aquesta tendència, que alguns ajuntaments han iniciat.
Actualment, tal com està definit a la normativa vigent, el servei d’educació de Catalunya està configurat per una amplia oferta educativa de titularitat pública i d’iniciativa social. L’autonomia de centre, els diferents claustres de professors, els projectes de centre, el caràcter propi, fan que la diversitat sigui molt gran (tot i que la oferta de titularitat pública és a Catalunya majoritària, de prop del 70%).
Aquesta oferta pública, que té un alt cost per plaça, és en general de qualitat, amb bons professionals, diversa en projectes i realitats i que educa des de fa anys el gruix de la població de Catalunya (70%) acadèmicament i com a ciutadans.
Igual que l’escola d’iniciativa social, l’escola de titularitat pública és una opció que trien moltíssimes famílies com a opció personal i lliure. Si algú digués que a la pública només s’hi matriculen alumnes de famílies que no han triat el que han volgut, sino les escurrialles de la oferta del sistema, no seria veraç. Seria insultar gratuïtament milers de famílies. De la mateixa manera, tampoc seria just atribuïr ànim elitista o discriminador a les famílies que trien escoles d’iniciativa social. Cadascú ha d’exercir el seu dret a decidir en llibertat. I voldria fer referència a l’article de l’Anna Ramis i a la publicació de la Fundació Bofill (8 orientacions per triar escola), que dona boníssimes idees per fer una tria amb tota la informació.
Potser el que falla és el sistema de finançament del sistema educatiu. ¿Per què no ens plantegem aquest tema, que recau sobre qui gestiona la cosa pública, enlloc de qüestionar i menystenir els drets fonamentals de les persones? ¿No estem tots d’acord que les lleis, l’administració, l’economia i la hisenda han d’estar al servei de les persones i els seus drets reconeguts i no a l’inrevés?
Si algú pensés que la oferta educativa és desigual, quant a la qualitat dels ensenyaments, o dels resultats, o de les oportunitats, el que caldria fer és pensar i treballar activa i honradament per millorar el que està malament, no acusar algú altre de ser el culpable i eliminar el que ja funciona.
Segur que a l’educació de casa nostra cal millorar les garanties d’accés, de finançament universal, l’anglès, la formació inicial del professorat, els sistemes sindicals del dinou, estabilitat normativa, desideologitzar, i millorar alguns resultats. Però ara per ara tenim a Catalunya un sistema que funciona, que satisfà amb molta solvència les necessitats d’escolarització, que integra i cohesiona, que educa i instrueix, i on els pares i mares tenen un marge (curt encara) de llibertat per triar i decidir.
Que aixequi la mà el qui vulgui que li diguin a quina botiga ha de comprar, a quina benzinera ha de repostar, a quin gimnàs ha d’anar, quin model de telèfon ha d’utilitzar o quina companyia d’assegurances ha de tenir. Quin cotxe ha de conduir, on ha de viure, a quin teatre o cinema ha d’anar amb els fills. O amb qui pot parlar o no, o què ha de pensar sobre cada cosa… Potser a països amb règims totalitaris i feixistes ho fan així… però a la vella Europa, després de dos mil anys de progrés i lluites socials, penso que ningú ens ha d’imposar als pares i mares com hem d’educar els nostres fills o a quina escola ens hi ha d’ajudar.
Els pares i mares només necessitem informació, formació i llibertat per triar l’escola que vulguem pels nostres fills. Tenim el dret a decidir i volem que sigui en igualtat de condicions.
