O millor, quant invertim en educació? Disposem de moltes dades i estadístiques, que ens proposem organismes internacionals com l’OCDE o l’Eurostat. Aquests organismes que apareixen recullen les dades que proporcionen els estats, l’informe PISA, etc. Aquests organismes “cuinen” les dades i les serveixen i, un cop es publiquen, cada actor nacional o local les “cuina” i les serveix de nou, adaptant-les a les seves necessitats polítiques i ideològiques: percentatge sobre el PIB o sobre el pressupost anual -tant per cent de despesa per alumne, o bé per aula-, despesa nominal per alumne, unitats PPA, etc. No ens enganyem: les dades poden expressar-se i comparar-se de moltes maneres segons convingui.
Un saberut estudi publicat per Rogero García i Andrés Candelas a la Revista Española de Investigaciones Sociológica (2014), conclou que “(…) el gasto público por alumno en centros concertados de educación infantil, primaria y secundaria constituyó en 2007 un 49,9% en relación con el gasto público por alumno en centros públicos, y que el porcentaje de gasto público dedicado a la enseñanza privada concertada fue del 16,2%.”. I amb aquest 16,2% es paga més del 30% de l’alumnat. La resta, la paguem les famílies. I la crisi ha fet que, segons un altre estudi del BBVA del 2016, totes les famílies encara haguem de fer més despesa, tant si han triat escola de titularitat pública com d’iniciativa social. Les darreres dades publicades sobre el particular per IDESCAT (2017), avalen aquesta tendència.
Un altre estudi de la CECE, principal patronal de les escoles d’iniciativa social a Espanya, posa de manifest que l’estalvi per a l’estat de mantenir infrafinançada l’escola d’iniciativa social és d’uns 3.800€/any per alumne.
I així tenim tants i tants estudis que miren d’esbrinar la veritat, ens preguntem quant costa realment una plaça escolar? De fet, no es vol explicar obertament. Però, efectivament, hi ha els ja esmentats estudis, així com altres dades que estableixen una aproximació que ningú ha negat. Una plaça escolar a un col·legi de titularitat pública costa a l’Administració aproximadament una mitja de 6.500 €/any, finançada al 100% pels impostos que administra el govern i que tots paguem. La plaça escolar del Servei d’Educació de Catalunya, d’iniciativa social, que té assignats a través del mòdul del concert, només 1.497,90 €/any per plaça. És un fet evident que, sobre el paper, hi ha un únic servei d’educació de Catalunya, però amb dos tractes força diferents. Discriminatori, diria. I, així, és el propi sistema i no pas les escoles qui barra el pas a les famílies que voldrien triar escola i no poden per una raó econòmica, a més de penalitzar el professorat, a qui paga molt pitjor que als mestres de la pública, tot i que li retalla el sou igual, però del que no se’n fa càrrec en cap cas.
Ja es veu que cal millorar el finançament de tot el sistema si es vol garantir la gratuïtat de l’ensenyament obligatori, doncs tots paguem impostos –de fet, Catalunya té una de les majors pressions fiscals d’Europa-. Si clamem per aquest dret a la gratuïtat és per garantir l’equitat en l’accés de tots els infants a l’escola que els pares triïn, i així evitar la segregació escolar per raons socioeconòmiques. Només cal complir la llei, la LEC, que diu que durant el 2017 s’hauria hagut d’esmerçar el 6% del PIB a ensenyament.
Al capdavall, però, cal tenir clar que tota inversió s’ha d’avaluar en relació a l’assoliment dels objectius que et proposes: ja podem invertir molt, el 6 o el 8% si cal, però, si no assolim allò que ens vàrem plantejar, sempre serà poc o mal aprofitat. I aquí rau la prudència del bon governant, que ha de prioritzar per tal d’assolir el màxim resultat amb uns recursos escassos per definició.
Voldria acabar amb algunes preguntes que poden tenir resposta en altres articles, més endavant:
- És només la despesa en ensenyament el que garanteix l’assoliment dels resultats fixats, o bé hi ha altres polítiques i inversions que ajudarien a multiplicar-ne el resultat?
- Cal invertir en polítiques de família?
- Cal promoure polítiques de natalitat?
- Cal fomentar la conciliació familiar i laboral?
- D’igualtat de gènere?
- Impulsar la reforma horària?
- Cal fer una tasca de conscienciació dels valors universals de la persona, de la família, de la ciutadania, a través de presentar models positius i universals als mitjans de comunicació?
- Cal involucrar tota la societat en aquesta tasca, especialment els mitjans de comunicació?
Són forces preguntes però, ara que ja tenim els resultats i les aportacions del debat “Ara és demà”, del Consell Escolar de Catalunya, cal que ens il·lusionem i posem fil a l’agulla del que volem esdevenir. I, per damunt de tot, cal que tots els infants puguin accedir en igualtat de condicions a qualsevol escola que els seus pares hagin triat. I això només ho farem finançant, més i millor el servei d’educació de Catalunya, i així garantir una nova fita revolucionària: llibertat, equitat, qualitat. Per a tots.
